La boda de Sandra y Jordi en Santa Maria De Merles, Barcelona

Comimos y enseguida llegó la maquilladora. Empezó con mi madre y después conmigo, mientras tanto llegó la peluquera.

Poco a poco todos nos íbamos poniendo de veintiún botones para el momento más feliz de mi -de nuestra, con Jordi- vida. A partir de aquí todo pasó tan deprisa que no tengo palabras: fotógrafos y videógrafos, la sobrina que nos llevaba los anillos, el tío del novio que nos hacía de chófer con un coche antiguo, el padrino mayor, que nos hizo y leyó un verso, especialmente para mí, para nosotros, y el momento de ir a la iglesia.

En la iglesia, el cura nos hizo un gran sermón -según él porque los invitados se portaban muy bien- y cuando fue el momento de declararnos marido y mujer no lo dijo, ¡sólo lo dio por hecho! De esto, nosotros no nos dimos cuenta hasta que, unas horas más tarde, mi tío nos lo dijo. Para la ceremonia, nuestros padres contrataron una coral que cantó muy bien.

En acabar, fuera, nos esperaba una lluvia de pétalos rojos y una buena sesión de fotografías amenizada por las campanadas que tocaron dos de los invitados. Cuando todo el mundo ya se había marchado al restaurante, nosotros nos hicimos una sesión muy personal e íntima de fotografías y después nos dirigimos hacia allí donde nos esperaban con bengalas y un buen aperitivo.

La noche fue muy larga, pero se hizo muy corta: una buena cena, un buen brindis, una buena tarta y un montón de detalles que quisimos regalar a nuestros queridos amigos, hermanos, padres… Todos aquellos que habían hecho alguna cosa para nosotros tuvieron un pequeño obsequio y al final, el baile, que habíamos ensayado en unas clases particulares en una academia. ¡Magnífico!

Carles, nuestro amigo dj, puso todo aquello que queríamos y todo lo que la gente le pedía, incluso canciones que no nos hacían ninguna gracia, como la ‘Conga’, etc.

La conclusión, por eso, es que fue un día especial que tardaremos mucho tiempo en olvidar.

Aquell dia havia de ser especial i ho va ser. Aquell dia hi havia una previsió de pluja extraordinària per tot arreu i durant aquella setmana la gent ens deia: "¡novia mojada, novia afortunada!" i jo els deia que no, que molt bé, però que jo no em volia mullar ni volia pluja ni res, però a les 8 del matí quan ens vàrem llevar plovia!

El nuvi va anar a fer un bon esmorzar amb el seu cunyat mentre la mare i les germanes eren a la perruqueria i al maquillatge. Jo, la núvia, també vaig anar a la perruqueria, però en vista del temps que feia, m'ho van deixar tot a mitges perquè no es mullés i que quan vinguessin a casa, ja m'ho acabarien. En arribar a casa, vaig tenir temps per estar tranquil·la mirant coses a l'ordinador i enviar una foto amb el cap ple de rulos a les companyes de feina: van riure una estona.

Era la una del migdia que havia parat de ploure! Un somriure se'ns va formar als llavis a la meva mare i a mi en veure que fins i tot començava a sortir el sol. Que bé! Amb una mica de sort, no plouria més...!

Vam dinar i de seguida va arribar la maquilladora. Va començar per la mare i després per mi i mentrestant ja va arribar la perruquera.

Mica en mica tots ens anàvem posant de vint-i-un botó per al moment més feliç de la meva -de la nostra, amb el Jordi- vida. A partir d'aquí tot va passar tan de pressa que no tinc paraules: fotògrafs i videògrafs; la neboda que ens portava els anells; el tiet del nuvi, que ens feia de xòfer amb un cotxe antic; el fadrí major, que ens va fer i llegir un vers especialment fet per a mi, per a nosaltres i el moment d'anar cap a l'església.

A l'església, el capellà ens va fer un gran sermó -segons ell perquè els convidats es portaven molt bé- i quan va ser el moment de declarar-nos marit i muller no ho va dir, només ho va donar per fet! D'això nosaltres no ens en vam adonar fins que unes hores més tard, el meu oncle ens ho va dir. Per a la cerimònia, els nostres pares van contractar una coral que va cantar molt bé.

En acabar, a fora ens esperava una pluja de pètals vermells i una bona sessió de fotografies amenitzada per les campanes que van tocar dos dels convidats. Quan tothom ja va haver marxat cap al restaurant, nosaltres vàrem fer una sessió més personal i íntima de fotografies i després vam anar cap allà on ens esperaven amb bengales i un bon aperitiu.

La nit va ser molt llarga, però es va fer molt curta: un bon àpat, un bon brindis, un bon pastís i un munt de detalls que vam voler regalar als nostres apreciats amics, germans, pares... Tots aquells que havien fet alguna cosa per a nosaltres van tenir un petit obsequi i al final, el ball, que havíem assajat en unes classes particulars en una acadèmia. Magnífic!

El Carles, el nostre amic discjòquei va posar tot allò que volíem i tot allò que la gent li demanava fins i tot cançons que no ens feien cap gràcia, com la 'Conga', etc.

La conclusió, per això, és que va ser un dia especial que tardarem molt temps en oblidar-lo.